I al final va arribar el dia. Emetíem el nostre primer informatiu. No, no el de la BBC o el de la CNN, el d’Upf.tv, que potser encara no està al nivell d’aquests dos (eeei, temps al temps companys!:-P) però que es va gestar amb tota la il·lusió i esforç de què vam ser capaços.
La jornada prometia ser intensa. Un dia que no em tocava matinar i va i haig de ser a les 8 a la Universitat. En teoria la Núria i jo havíem d’acabar la nostra peça el dia següent a la classe, o sigui, dimarts, però
Oh sorpresa!un noi tenia llogada pre-ci-sa-ment la nostra sala de Liquid TOTA la resta de la setmana, matí i tarda!!!!l’únic forat que quedava era dijous de 8 a 9, abans que arribessin els de la classe del Boet del matí. Així que apa, endinsem-nos en l’apassionant món del Liquid a unes hores en què encara no saps massa bé ni on ets ni què fas. I en aquest punt haig de donar les gràcies al tècnic de matins, que no recordo com es deia però que espero, espero, tornar a trobar algun dia perquè amb tota la paciència del món ens va explicar algunes coses del programa, i sense tocar el teclat!o sigui, no fent-ho ell en un moment sense articular paraula sinó “perdent” una mica més del seu temps veient com fèiem tots els passos nosaltres mateixes. Lent?Sí. A vegades un pèl desesperant? Sí. Més efectiu? Segur! En fi, que ho vam acabar a temps i per fi vaig poder respirar tranquil·la. Almenys la peça estava muntada. Amb imperfeccions, això sí, sobretot de so, però acabada i més o menys digna.
Després d’unes hores a la feina, arribava l’hora crítica, la de començar a passar cap a plató i iniciar tots els preparatius de l’informatiu. A mi em tocava fer el
making off del programa, és a dir, fer una mica de
Big Brother i gravar els meus companys mentre enllestien els últims retocs abans del gran moment i també mentre ja estaven en antena. Així que càmera en mà (la petita, tot s’ha de dir, perquè amb la gran corria un risc considerable de dislocació de clavícula--->per què fan càmeres que pesen tant???) em vaig passar la tarda amunt i avall perseguint els meus pobres companys, que ja deurien estar de mi fins als...en fi, farts.
Potser vaig ser l’única que va poder veure tothom en acció i la veritat és que em van impressionar molt. Semblava que ho haguessin fet tota la vida!!espero fer-ho igual de bé que ells quan em toqui a mi, però han deixat el llistó molt alt. No em posaré ara a analitzar la feina de cada persona però tothom va estar al seu lloc: una espectacular Rosa, una eficientíssima Cris, unes presentadores que ho van fer de conya (Núria Soler i Raquel Sans, prepareu-vos!:-P), uns tècniques de so i un mesclador que no sé com no van acabar bojos amb tant de botó, unes retoladores (ui, sona raro no això?) que no se’ls hi va escapar res, els vtrs perfectament coordinats i la regidora i les càmeres fent possible que plató i control anessin en la mateixa direcció. I tot això sota la supervisió del nostre editor i la nostra coordinadora, que tampoc tenien una feina fàcil.
En fi, que per ser la nostra primera experiència televisiva no està mal no???I a més n'hem sorprès més d’un ;-) Continuem així
En fi, aquesta foto ben bé podria ser una il·lustrativa metàfora del meu estat anímic i mental quan sé que m'haig de posar davant la càmera. Suor freda, palpitacions, nus a la gola...tens aquella cosa allà al davant, un forat negre, impersonal, buit. I resulta que llavors, allò que sempre t'ha resultat tant fàcil, parlar (perquè una altra cosa no però parlar...!!), et sembla ciència ficció.
