En fi, aquesta foto ben bé podria ser una il·lustrativa metàfora del meu estat anímic i mental quan sé que m'haig de posar davant la càmera. Suor freda, palpitacions, nus a la gola...tens aquella cosa allà al davant, un forat negre, impersonal, buit. I resulta que llavors, allò que sempre t'ha resultat tant fàcil, parlar (perquè una altra cosa no però parlar...!!), et sembla ciència ficció.Et sents incòmode. És com si tot el que t'envolta hagués desaparegut, no sents res, no veus res (ni les lletretes tipo 8 de l'ADN home!), estàs com en una campana i i notes que les paraules que surten de la teva boca et són estranyes. Què coi estàs dient??què faig aquí???i el més important: qui són tots aquests que em miren??!!hahaha.
Però bueno, ai no, bé!!, diuen que totes les pors es poden superar no? Aisss...sort que sóc de naturalesa optimista...o no
1 comentari:
um....tot i que la càmara de fotos et queda força bé en la foto, m'aventuraria a dir que els cascos de regidora et senten mil vegades millor...Crec que si puc algun dia deixaré constància a la resta del món mitjançant una foto!!
Publica un comentari a l'entrada