L'últim que apagui el llum de plató!

Buscava The End al google per buscar una foto que il·lustrés el final del blog d'aquesta assignatura i m'ha sortit aquesta de l'esquerra. Bona no?

El final d'unes setmanes molt intenses. Molt, molt intenses. Fent més hores que un rellotge, anant amunt i avall, no tenir temps ni per un cafè, nervis, nervis i més nervis, Liquid, Liquid i més Liquid. Tensió. Directe. Però la veritat és que ha valgut la pena. Hi hem dedicat molt de temps i esforç però els resultats ens han acompanyat i a més, ens ho hem passat bé. No ho hem fet malament oi?

Ara per acabar-ho d'arrodonir només faltaria que pogués posar el video del you tube. Ho estem intentant Toni, ho estem intentant. Espero que disculpis el retard. És el que té estar uns dies desconnectat, que després tot són presses i confusions. No es pot tenir el cap en una altra banda!;-) Kantenah!

Fins una altra gent!

Monòleg interior d'una perturbada presentadora de magazine...

M’ho vaig passar molt bé, molt, molt bé. Aquells nervis abans de començar, les conyes (preparades o no) amb l’albert durant el programa, les sempre sorprenents entrades de la nostra estimada follonera, els moments de “no sé què coi m’esteu dient???!!no veig la pissarra amb aquests focazos!!” quan ens vam saltar un tros de l’escaleta, el moment siusplau que s’acabi el món ja que fa hores que estem cridant!!! o el millor de tots, el moment Oscar. No oblidaré mai aquella gravació. No oblidaré l’estampa de veure’m posant-me aquell vestit, amb xal i sandàlies incloses, en el wàter ronyós de la universitat, amb una estatueta d’Oscar a la mà i corrent cap a plató davant les mirades d’estupefacció de la gent que ens vam trobar pel passadís. I veure’ns a lAnaïs i a mi allà de gala, assegudes en aquelles cadires i saludant la Helen Mirren com qui saluda el veï del quart. Memorable...sobretot perquè al costat tenia algú que em permetia estar natural, com a casa, algú amb qui no necessitava tenir cap mena de guió. Ahir ho tornava a mirar i em petava (anava a dir sola, però no, oi Anaïs? :P). No hi ha res com gaudir amb el que estàs fent. Et sents còmode, et diverteixes i surt sol. Gràcies!!Hi ha seccions de cine que no tenen preu :-)

Un plaer, un plaer haver fet una cosa així amb vosaltres. A veure si algun dia ho tornem a repetir...aquest cop, per això, fora de la universitat.

El Magazine o una mica de tots nosaltres

Això s’acaba…i sí, això s’ha acabat i jo encara amb la crònica del magazine per fer…La veritat és que va ser genial. De les coses de què em sento més orgullosa d’haver fet en aquests dos anys, però no per mi, no a nivell individual, sinó com a grup, com a conjunt perquè realment tothom va fer un treball excel·lent. Com va dir el Toni, es nota que tothom hi va treballar molt, que s’ho va currar i també que tothom s’ho estava passant de conya fent-ho, que no és menys important.
Mola veure el resultat final i saber que l’hem parit nosaltres, tot, de principi a fi, que tots hi hem aportat el nostre granet de sorra i que tots hem ajudat perquè sortís el millor possible. I la veritat és que crec que en podem estar orgullosos.
Jo, particularment, no m’esperava ser la presentadora però la veritat és que després de la incredulitat i l’ensurt inicial, tot va anar rodat. Les pors van desaparèixer i es va anar per feina. Havia de quedar bé!I si no bé, no excesivament patètic!!! Perquè això és el que pensàvem uns dies abans de fer-lo, que seria un desastre. Per què??? Perquè coordinar un magazine era molt, moooolt difícil, i si no que li preguntin al nostre pobre editor (Nar6 for president!!). Ningú sabia quan duraria el seu espai, no sabíem si hi hauria prou temps per gravar-ho tot, per muntar les peces, no teníem el guió fet, no havíem fet encara el decorat, els efectes de so....en fi, que tot estava a l’aire i teníem un programa de com a mínim un parell d’hores per fer (i encara es va allargar!). Però al final, no sé com, tot va quadrar i contra tot pronòstic inicial, el programa va començar a emetre’s. Tard però es va fer.