Bancs de boira persistents i sol a tota la costa del Principat

12 de Febrer. Santa Eulàlia. Per força ha d’anar bé. Ha d’anar bé. No??? El dia del teu sant no pot ser que la caguis i facis quedar malament tota la classe, que s’ha currat l’informatiu. Nooo, ha de ser un senyal. Ho faràs bé.

Això anava pensant jo tot el dia. Bé, de fet, en la meva tasca de mescladora hi portava pensant tota la setmana. Mescladora?? jo?? Si sóc l’antítesi de la coordinació! Si les màquines i jo no tenim una relació fluïda!ai la mare....A mi que m’expliquin com van els botonets aquests amb la calma eh, que no sigui un pim pam i apa, espavila’t. Que se n’anirà tot a prendre vent!que no tinc ni idea de com va!que la penya em va dient que eviti els negres i jo no sé encara ni què els provoca!Mmmmm.....aaaagggghhhhhhh!!!!massa responsabilitat, massa responsabilitat!!!!!!

En fi, que semblava un Woody Allen en els seus millors temps discutint amb mi mateixa. La veritat és que la idea d’enfrontar-me amb la taula de mescles i que per les meves mans passés l’informatiu em feia bastant de pànic. Un pànic controlat, discret, amagat sovint per una capa d’humor, però pànic, al cap i a la fi. Bàsicament perquè no podia saber, fins aquell mateix dia, si el funcionament de la taula em seria fàcil d’aprendre. Tothom em deia que sí, però i si no??? Potser hi ha gent que ho enganxa ràpid però i si resulta que TU no? FFfffff...totes les tasques són importants i totes tenen responsabilitat però jo només pensava que una pèssima actuació meva faria quedar fatal l’informatiu sencer, i de retruc els meus companys. Però en fi, havia arribat el moment, ja m’ho havien explicat i no, no semblava complicat. Concentració i......endavant!

La veritat és que va ser una mitja hora molt intensa però vaig estar bastant menys nerviosa del que m’esperava. Com deia en Toni, en aquell moment era un autòmat. Tot i que clar, tampoc ho pots ser del tot perquè en aquells minuts de semi descontrol, de confusions i atabalaments, sempre és bo estar a l’aguait per si alguna cosa falla. Vaig fer el que vaig poder, amb algun negre (i un 1 del compte enrere... mare de déu quin mal als ulls!!) i algun “punxament” tardà però pel que jo m’imaginava que seria (una catàstrofe bíblica), encara va quedar prou bé. I he de dir que si abans ja la valorava, ara encara valoro més la tasca de realitzadora, perquè realment és un cacau. Ha de tenir trenta mil coses al cap i és per acabar boig. La Mariona, per sort, no s’hi va tornar (no, oi??:-P) i va saber tirar-ho endavant, tot i els malentesos inicials. Per això, la felicito a ella, a l’Anaïs i a la Rosa perquè realment té molt de mèrit el que han fet.

No sé, jo vaig sortir d’allà molt contenta. És evident que no hi ha res perfecte i que encara n’hem d’aprendre molt però en general crec que es va saber innovar, que les presentadores van estar molt naturals i van saber improvisar quan va caldre (pobra Esther!) i que des de control tothom ho va fer el millor possible amb resultats objectivament força bons. A part que les peces cada cop estan més currades, tb sha de dir.

Ah, i menció especial a una de les càmeres de plató (quina era?la 1, la 2, la 3??) que va plasmar el seu talent innat en l’elaboració de titulars :-P i a la noia de la connexió en directe, que va sorprendre “por su pasmosa” serenitat davant la càmera i la seva habilitat per entrevistar desconegudes pel bar i treure el millor d’elles.

By...Tomassa Molina ;-)

Pd.: Per cert, fa falta que el tècnic més feliç d’aguantar-nos estigui a control transmetent el seu bon rotllo natural??? oooohhhhhhggg