L'últim que apagui el llum de plató!

Buscava The End al google per buscar una foto que il·lustrés el final del blog d'aquesta assignatura i m'ha sortit aquesta de l'esquerra. Bona no?

El final d'unes setmanes molt intenses. Molt, molt intenses. Fent més hores que un rellotge, anant amunt i avall, no tenir temps ni per un cafè, nervis, nervis i més nervis, Liquid, Liquid i més Liquid. Tensió. Directe. Però la veritat és que ha valgut la pena. Hi hem dedicat molt de temps i esforç però els resultats ens han acompanyat i a més, ens ho hem passat bé. No ho hem fet malament oi?

Ara per acabar-ho d'arrodonir només faltaria que pogués posar el video del you tube. Ho estem intentant Toni, ho estem intentant. Espero que disculpis el retard. És el que té estar uns dies desconnectat, que després tot són presses i confusions. No es pot tenir el cap en una altra banda!;-) Kantenah!

Fins una altra gent!

Monòleg interior d'una perturbada presentadora de magazine...

M’ho vaig passar molt bé, molt, molt bé. Aquells nervis abans de començar, les conyes (preparades o no) amb l’albert durant el programa, les sempre sorprenents entrades de la nostra estimada follonera, els moments de “no sé què coi m’esteu dient???!!no veig la pissarra amb aquests focazos!!” quan ens vam saltar un tros de l’escaleta, el moment siusplau que s’acabi el món ja que fa hores que estem cridant!!! o el millor de tots, el moment Oscar. No oblidaré mai aquella gravació. No oblidaré l’estampa de veure’m posant-me aquell vestit, amb xal i sandàlies incloses, en el wàter ronyós de la universitat, amb una estatueta d’Oscar a la mà i corrent cap a plató davant les mirades d’estupefacció de la gent que ens vam trobar pel passadís. I veure’ns a lAnaïs i a mi allà de gala, assegudes en aquelles cadires i saludant la Helen Mirren com qui saluda el veï del quart. Memorable...sobretot perquè al costat tenia algú que em permetia estar natural, com a casa, algú amb qui no necessitava tenir cap mena de guió. Ahir ho tornava a mirar i em petava (anava a dir sola, però no, oi Anaïs? :P). No hi ha res com gaudir amb el que estàs fent. Et sents còmode, et diverteixes i surt sol. Gràcies!!Hi ha seccions de cine que no tenen preu :-)

Un plaer, un plaer haver fet una cosa així amb vosaltres. A veure si algun dia ho tornem a repetir...aquest cop, per això, fora de la universitat.

El Magazine o una mica de tots nosaltres

Això s’acaba…i sí, això s’ha acabat i jo encara amb la crònica del magazine per fer…La veritat és que va ser genial. De les coses de què em sento més orgullosa d’haver fet en aquests dos anys, però no per mi, no a nivell individual, sinó com a grup, com a conjunt perquè realment tothom va fer un treball excel·lent. Com va dir el Toni, es nota que tothom hi va treballar molt, que s’ho va currar i també que tothom s’ho estava passant de conya fent-ho, que no és menys important.
Mola veure el resultat final i saber que l’hem parit nosaltres, tot, de principi a fi, que tots hi hem aportat el nostre granet de sorra i que tots hem ajudat perquè sortís el millor possible. I la veritat és que crec que en podem estar orgullosos.
Jo, particularment, no m’esperava ser la presentadora però la veritat és que després de la incredulitat i l’ensurt inicial, tot va anar rodat. Les pors van desaparèixer i es va anar per feina. Havia de quedar bé!I si no bé, no excesivament patètic!!! Perquè això és el que pensàvem uns dies abans de fer-lo, que seria un desastre. Per què??? Perquè coordinar un magazine era molt, moooolt difícil, i si no que li preguntin al nostre pobre editor (Nar6 for president!!). Ningú sabia quan duraria el seu espai, no sabíem si hi hauria prou temps per gravar-ho tot, per muntar les peces, no teníem el guió fet, no havíem fet encara el decorat, els efectes de so....en fi, que tot estava a l’aire i teníem un programa de com a mínim un parell d’hores per fer (i encara es va allargar!). Però al final, no sé com, tot va quadrar i contra tot pronòstic inicial, el programa va començar a emetre’s. Tard però es va fer.

**Tomassa Molina**

Bancs de boira persistents i sol a tota la costa del Principat

12 de Febrer. Santa Eulàlia. Per força ha d’anar bé. Ha d’anar bé. No??? El dia del teu sant no pot ser que la caguis i facis quedar malament tota la classe, que s’ha currat l’informatiu. Nooo, ha de ser un senyal. Ho faràs bé.

Això anava pensant jo tot el dia. Bé, de fet, en la meva tasca de mescladora hi portava pensant tota la setmana. Mescladora?? jo?? Si sóc l’antítesi de la coordinació! Si les màquines i jo no tenim una relació fluïda!ai la mare....A mi que m’expliquin com van els botonets aquests amb la calma eh, que no sigui un pim pam i apa, espavila’t. Que se n’anirà tot a prendre vent!que no tinc ni idea de com va!que la penya em va dient que eviti els negres i jo no sé encara ni què els provoca!Mmmmm.....aaaagggghhhhhhh!!!!massa responsabilitat, massa responsabilitat!!!!!!

En fi, que semblava un Woody Allen en els seus millors temps discutint amb mi mateixa. La veritat és que la idea d’enfrontar-me amb la taula de mescles i que per les meves mans passés l’informatiu em feia bastant de pànic. Un pànic controlat, discret, amagat sovint per una capa d’humor, però pànic, al cap i a la fi. Bàsicament perquè no podia saber, fins aquell mateix dia, si el funcionament de la taula em seria fàcil d’aprendre. Tothom em deia que sí, però i si no??? Potser hi ha gent que ho enganxa ràpid però i si resulta que TU no? FFfffff...totes les tasques són importants i totes tenen responsabilitat però jo només pensava que una pèssima actuació meva faria quedar fatal l’informatiu sencer, i de retruc els meus companys. Però en fi, havia arribat el moment, ja m’ho havien explicat i no, no semblava complicat. Concentració i......endavant!

La veritat és que va ser una mitja hora molt intensa però vaig estar bastant menys nerviosa del que m’esperava. Com deia en Toni, en aquell moment era un autòmat. Tot i que clar, tampoc ho pots ser del tot perquè en aquells minuts de semi descontrol, de confusions i atabalaments, sempre és bo estar a l’aguait per si alguna cosa falla. Vaig fer el que vaig poder, amb algun negre (i un 1 del compte enrere... mare de déu quin mal als ulls!!) i algun “punxament” tardà però pel que jo m’imaginava que seria (una catàstrofe bíblica), encara va quedar prou bé. I he de dir que si abans ja la valorava, ara encara valoro més la tasca de realitzadora, perquè realment és un cacau. Ha de tenir trenta mil coses al cap i és per acabar boig. La Mariona, per sort, no s’hi va tornar (no, oi??:-P) i va saber tirar-ho endavant, tot i els malentesos inicials. Per això, la felicito a ella, a l’Anaïs i a la Rosa perquè realment té molt de mèrit el que han fet.

No sé, jo vaig sortir d’allà molt contenta. És evident que no hi ha res perfecte i que encara n’hem d’aprendre molt però en general crec que es va saber innovar, que les presentadores van estar molt naturals i van saber improvisar quan va caldre (pobra Esther!) i que des de control tothom ho va fer el millor possible amb resultats objectivament força bons. A part que les peces cada cop estan més currades, tb sha de dir.

Ah, i menció especial a una de les càmeres de plató (quina era?la 1, la 2, la 3??) que va plasmar el seu talent innat en l’elaboració de titulars :-P i a la noia de la connexió en directe, que va sorprendre “por su pasmosa” serenitat davant la càmera i la seva habilitat per entrevistar desconegudes pel bar i treure el millor d’elles.

By...Tomassa Molina ;-)

Pd.: Per cert, fa falta que el tècnic més feliç d’aguantar-nos estigui a control transmetent el seu bon rotllo natural??? oooohhhhhhggg

El meu regne per uns guants!

Qui em coneix una mica sap que sóc molt culer, que segueixo molt la informació esportiva (sobretot la del Barça, clar) i que vaig a veure els partits al camp quan el meu pare no pot (cosa que passa molt sovint, últimament. Serà per la rasca que fot allà a les deu o onze de la nit?). Per tant, aquesta gent que em coneix podria suposar que m’ho vaig passar de conya veient els entrenaments a la Masia i la roda de premsa posterior. Que em faria molta il•lusió veure els jugadors allà de tant a prop. Doncs sorprenentment no!cosa que em va deixar parada a mi mateixa!estava tant concentrada en el fet de gravar, d’agafar bones imatges, de la llum, de la càmera, de tot, que no ho vaig disfrutar gens. Això no vol dir que m’ho passés malament eh, però no sé, no era allà per plaer (diguem-ho així), era allà per feina, i no tenia temps per estar relaxada en plan forofil (com sí que ho estaven les fans italianes que teníem al costat. Coi quina potència de veu!!!). I ja us dic que jo mateixa vaig flipar amb la meva apatia, i qui m’hagi vist veient un partit del Barça, també ho faria.

IN

-Estar allà en l’ambient dels fotògrafs i els càmeres habituals del Barça, com si fóssim un més (sabent que deurien estar pensant: i aquestes dues pardilles d’on han sortit?).

- Els nostres pobres amics de Btv que van ser súper amables i ens van ajudar en tot (moment desesperació: mmm....perdoneu....vosaltres teniu idea de per què surt la pantalla negra??? I trio una de les trenta mil coses que els hi vam preguntar en tota la tarda...pobra gent, quina paciència)

OUT

- El fred que vam passar la Maria i jo les més de dues hores que vam estar palplantades, sense moure’ns pràcticament, a fora la Masia (veure foto adjunta: així hauria d'haver anat jo allà!) En aquell moment, la diferència entre unes mans de suro i les meves eren pràcticament nul•les (llei de Murphy: setmanes senceres amb els guants a la bossa. Quin dia decideixo deixar-los a casa? Apaaaa).

- La patxorra (sí, ja ho sé, quina filòloga de pacotilla eh, però ara mateix és el que descriu millor aquest comportament dels jugadors del Barça. A veure, comencen una hora més tard l’entrenament (com si no tinguéssim res més a fer que estar allà a la intempèrie esperant-los! i a sobre, l’Oleguer triga UNA HORA!!! a anar a la roda de pemsa. Però a veure, què fa en una hora??no serà secar-se la seva llarga melena!!o triar el millor modelet per sortir!?nooor, diria que no. A part que coi, amb tot l’afecte per l’Oleguer però que no és el Ronaldinho o l’Etoo com per anar de divo!En fi, hi va haver un intent de boicot dels mitjans però al final la cosa no va tenir èxit i tothom, remugant més o menys, es va esperar .
Al final, per això, les declaracions de l’Oleguer van tenir més suc del que pensàvem a priori. Ja se sap, és el que té ser un noi compromès.

Per cert, Kelme? Quina marca és aquesta? ...

Pobres Il•lusos

Qui són els il•lusos?nosaltres! bé, i la més il•lusa de totes? jo mateixa. Per què? Perquè pensava, tenia la il•lusió, que dijous de la setmana passada seria una dia una mica més relaxat que normalment. Era una tarda diferent... ni gravar ni editar ni informatiu: xerrada amb en Jaume Masdeu i reflexions vàries sobre Internet i les noves tecnologies. Un dia sense nervis. Doncs.......Cras errorrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!

Va arribar el moment de la xerrada. Ui, aquest és el Jaume Masdeu??osti doncs em sembla que porto tot el matí confonent-lo amb el Ramon Rovira!! Comencem bé...En fi, suposo que tots pensàvem que no calia preocupar-se, que sempre hi ha algú que pregunta. La sorpresa va arribar quan el Toni ens va fer preguntar a TOTS nosaltres. TIC TAC TIC TAC, què coi dic???----pensament a la primera fase// que em digui ja a mi, que em prendran la pregunta!!-----pensament segona fase. Menys mal que crec que finalment vam quedar tots prou bé, com si de veritat fóssim uns nois i noies molt aplicats amb les preguntes preparades de casa.

El segon moment de “i jo que creia que seria un dia light” va arribar al final, quan vam fer una altra prova de càmera. Aquest cop sensiblement diferent de l’anterior. El quid de la qüestió era la improvisació. I en fi, què puc dir de la meva intervenció?

-Yolanda, a la primera no mirava gaire a càmera no?
-Mmmm, no, no molt. Però a la segona semblaves molt tranquil•la eh!

Merci, Yolanda, pels ànims, però sí, efectivament, a la primera “connexió” des de les Canàries ja em notava jo que estava mirant a Cuenca però clar, no ho diuen els psicòlegs que quan inventes, quan crees (és a dir, també quan menteixes), mires cap al cantó?? Bé, s’ha de dir que a la segona la cosa ja va anar millor i el tema de les boles de gel, les plagues de llagostes carnívores i les papanaus va quedar més convincent. Llàstima de la pobra Anaïs, que per culpa meva es va convertir en amiga de Nostradamus!